Clara Peya amb el seu darrer treball ens proposa un disc instrumental de piano en el qual ens apropa a les entranyes de l’instrument, amb els sons dels seus mecanismos interns com si fossin les seves vísceres, una metàfora sonora per convidar-nos als nostres propis soliloquis. Peya interpreta amb sordina tot el disc i ens convida a ralentitzar el temps i a experimentar les molèsties de la soledat escollida, la productiva, la incerta però sobretot la que ens permet tornar als altres. Peya composa aquests temes en una tensió entre la denúncia de l’aïllament social en el qual vivim i la dificultat de sostenir el temps en soledat.