Omar Rajeh veu la ‘performance’ com un acte de reunió i experiència compartida en aquesta peça. El cos dansant crea les seves pròpies regles, la seva pròpia estructura i les seves pròpies inspiracions, com un acte d’esperança, en oposició a les estructures de poder que minven aquestes dinàmiques cap a un acte de normalitat i por. Sol a l’escenari, Rajeh balla i parla d’un passat íntim que ja no existeix, d’una imatge que s’esvaeix i també enganya. Un passat que no es va transferir al futur, sinó que es va aturar. Les imatges, els significats, els sentiments, les persones, els moments feliços, tot va quedar congelat. Com si avui tractés amb un Món sense passat. Com si la història d’avui no encaixés amb les imatges passades de la seva vida.