Hi ha alguna cosa oculta en la nostra memòria, on també hi ha alguna cosa trencada. Allò ocult canvia de forma, del flamenc a l’urbà, del que és propi al que és comú. El que es trenca pesa menys, i el trampantojo d’Al-Àndalus permet dir-te una cosa, encara que en realitat te’n vulgui dir una altra. Tenim aje, ens agrada el cachondeo, ser el mestissatge de tot el nostre camí, ser cor i que no falti el ritme. “Tú te acuerdâ de lo que te e dixo? Ea, pô eço, no te bayâ a orbidá".