Parpella aborda el cos en moviment com una construcció espacial en trànsit a partir del moment de ballar en la foscor amb altres cossos que es trenquen i es recomponen per les llums, la brillantor, el fum, el ritme. Se serveix de la còpia, la transformació i l’edició amb l’objectiu de suspendre els atributs originals associats al cos, estirant l’espai liminal entre aquest i un paisatge i arquitectura postindustrials com una membrana, especulant sobre una natura acumulada, artificial, críptica i sensual.